Título: El hombre más buscado
Título
original: A
Most Wanted Man
Año: 2014
Género: Thriller
Duración: 121 min.
Idioma(s): inglés, árabe
País: Reino Unido
Dirección: Anton Corbijn
Guión: Andrew Bovell (Novela:
John le Carré)
Reparto: Willem
Dafoe, Rachel McAdams, Grigoriy Dobrygin, Philip Seymour
Hoffman, Robin Wright, Daniel Brühl, Martin Wuttke, Nina
Hoss, Rainer Bock, Mehdi Dehbi,Homayoun Ershadi, Neil Malik
Abdullah, Vicky Krieps, Kostja Ullmann, Franz Hartwig, Vedat
Erincin, Derya Alabora, Tamer Yigit
Productora: Coproducción Reino
Unido-USA-Alemania; Lionsgate / Amusement Park Films / Demarest Films / Film4 /
The Ink Factory / Potboiler Productions
Sinopsi
Un musulmà
txetxè immigra il·legalment a Hamburg, on es veu atrapat en la guerra
internacional entre l'espionatge europeu i el terrorisme radical musulmà. Des
de l'atemptat a Nova York del 2001, es creu que la ciutat germànica (amb un
dels ports més importants d'Europa) és la principal seu d'operacions a Occident
i, com a conseqüència, on la vigilància i investigació és vital per destapar les xarxes jihadistes.
Crítica
Política
internacional, blanqueig, il·legalitat, noves
indentitats, terrorisme i grans organismes d'investigació són algunes de les
moltes coses que podem trobar a qualsevol pel·lícula d'espies. I possiblement
també ens podem trobar amb alguna trepidant escena d'acció: alguna persecució
al carrer o algun tiroteig sense precedents. Encara que aquest no és el cas de L'home més buscat.
Pot ser que el que més sorprengui d'aquesta pel·lícula és que és totalment plana: no hi trobem ni una psicologia complexa dels personatges, ni diàlegs estelars, ni alts i baixos al dinamisme transversal.
Per descomptat, pot ser que el primer que us vingui al cap sigui: "Doncs quin avorriment". Doncs m'atreviria a dir que aquest és l'objectiu de l'excel·lent director Anton Corbijn. Com s'explica això? Des del meu punt de vista, l'objectiu és reflectir la realitat del món de l'espionatge i la investigació i amb totes les conseqüències que això comporta; per exemple, que hagin d'atendre a tots els sospitosos, testimonis o llocs a visitar i no esperar a que vinguin a buscar-los a ells. L'empatia amb els personatges i els seus sentiments és total, ja que aconsegueixen transmetre'ns l'avorriment i les llargues esperes mitjançant les pauses, els silencis i sobretot el soroll que ens transmet l'angoixa, la tensió, la desesperació i fins i tot la claustrofòbia de l'univers de l'espionatge. Igual que també empatitzem amb la por i l'espera que li espera en un futur a l'Issa Karpov que es troba de sobte en un món diferent que coneixia encara que amb més llibertat que al passat, això sí.
Diguéssim que no estem acostumats a una pel·lícula així. L’exemple més clar és que en un moment concret del film (passada la introducció) costa situar-se, unir tots els esdeveniments i descobrir la veritat sobre el que està passant i el que es duu a terme. Però, sens dubte, aquesta és la realitat de la investigació, on pista darrere pista vas trobant el camí però moltes vegades et trobes al mig del no res sense saber quin rumb prendre.
Pel que fa a la faceta interpretativa, un soberbiament subtil Philip Seymour Hoffman dóna vida a Gunter Bachmann, un espia frustrat i solitari que lluita contra el terrorisme a esquena de la constitució alemana i cigarret darrere cigarret i whisky darrere whisky. El seu impassible i insensible caràcter i la seva lluita contra un error del passat aconsegueixen posar a l’espectador del seu costat. Les interpretacions de Robin Wright i Willem Dafoe pot ser que siguin discretes encara que no tenen massa temps per més; pot ser que sigui desaprofitats encara que sens dubte l’objectiu no és altre que donar protagonisme a l’espia de la vella escola que prefereix vetllar per la seguretat dels seus xivatos que donar una bona imatge a la CIA. Per últim, en Grigoriy Dobrygin, que interpreta al traumat i religiós Issa també interpreta notablement al seu personatge i, com ja he mencionat anteriorment, aconsegueix que ens posem a la pell i visquem la seva incertesa i patiment.
Sinopsis
Un musulmán checheno inmigra ilegalmente a Hamburgo, donde se ve atrapado en la guerra internacional entre el espionaje europeo y el terrorismo radical musulmán. Des del atentado en Nueva York del 2001, se cree que la ciudad germana (con uno de los puertos más importantes de Europa) es la principal sede de operaciones en Occidente y, por consiguiente, donde la vigilancia e investigación es vital para destapar las redes yihadistas.
Pot ser que el que més sorprengui d'aquesta pel·lícula és que és totalment plana: no hi trobem ni una psicologia complexa dels personatges, ni diàlegs estelars, ni alts i baixos al dinamisme transversal.
Per descomptat, pot ser que el primer que us vingui al cap sigui: "Doncs quin avorriment". Doncs m'atreviria a dir que aquest és l'objectiu de l'excel·lent director Anton Corbijn. Com s'explica això? Des del meu punt de vista, l'objectiu és reflectir la realitat del món de l'espionatge i la investigació i amb totes les conseqüències que això comporta; per exemple, que hagin d'atendre a tots els sospitosos, testimonis o llocs a visitar i no esperar a que vinguin a buscar-los a ells. L'empatia amb els personatges i els seus sentiments és total, ja que aconsegueixen transmetre'ns l'avorriment i les llargues esperes mitjançant les pauses, els silencis i sobretot el soroll que ens transmet l'angoixa, la tensió, la desesperació i fins i tot la claustrofòbia de l'univers de l'espionatge. Igual que també empatitzem amb la por i l'espera que li espera en un futur a l'Issa Karpov que es troba de sobte en un món diferent que coneixia encara que amb més llibertat que al passat, això sí.
Diguéssim que no estem acostumats a una pel·lícula així. L’exemple més clar és que en un moment concret del film (passada la introducció) costa situar-se, unir tots els esdeveniments i descobrir la veritat sobre el que està passant i el que es duu a terme. Però, sens dubte, aquesta és la realitat de la investigació, on pista darrere pista vas trobant el camí però moltes vegades et trobes al mig del no res sense saber quin rumb prendre.
Pel que fa a la faceta interpretativa, un soberbiament subtil Philip Seymour Hoffman dóna vida a Gunter Bachmann, un espia frustrat i solitari que lluita contra el terrorisme a esquena de la constitució alemana i cigarret darrere cigarret i whisky darrere whisky. El seu impassible i insensible caràcter i la seva lluita contra un error del passat aconsegueixen posar a l’espectador del seu costat. Les interpretacions de Robin Wright i Willem Dafoe pot ser que siguin discretes encara que no tenen massa temps per més; pot ser que sigui desaprofitats encara que sens dubte l’objectiu no és altre que donar protagonisme a l’espia de la vella escola que prefereix vetllar per la seguretat dels seus xivatos que donar una bona imatge a la CIA. Per últim, en Grigoriy Dobrygin, que interpreta al traumat i religiós Issa també interpreta notablement al seu personatge i, com ja he mencionat anteriorment, aconsegueix que ens posem a la pell i visquem la seva incertesa i patiment.
Recomanació
És una història que pot sorprendre per a bé o per a malament a qualsevol. Encara que pot ser que es faci llarga per la falta de dinamisme compensa sens dubte el seu complex rerefons i la psicología aparentment nul·la dels personatges, interpretats amb molta destresa. A més, ens espera un final imprevisible, cosa que sorprèn en un film on destaca la previsibilitat.
Sinopsis

Política
internacional, dinero sucio, ilegalidad, nuevas identidades, terrorismo y
grandes organismos de investigación son algunas de las muchas cosas que podemos
encontrar en cualquier película de espías. Y posiblemente también nos podemos
encontrar con alguna trepidante escena de acción: alguna persecución callejera
o algún tiroteo sin precedentes. Aunque no es el caso de El hombre más buscado.
Puede que
lo que sorprenda más de esta película es que es totalmente plana: no
encontramos ni una compleja psicología de los personajes, ni diálogos
estelares, ni altos y bajos en el dinamismo transversal.
Desde
luego, puede que lo primero que os venga a la cabeza sea: “Pues que
aburrimiento”. Pues me atrevería a decir que éste es el objetivo del director. ¿Como se
explica eso? Des de mi punto de vista, el objetivo es reflejar la realidad del
mundo del espionaje y la investigación y con todas las consecuencias que esto
conlleva; por ejemplo, que tengan que atender a todos los sospechosos,
testimonios y lugares y no esperar a que vengan a ellos. La empatía con los
personajes y sus sentimientos es total ya que consiguen transmitirnos el
aburrimiento y las largas esperas mediante las pausas, los silencios i
sobretodo el sonido que transmite la angustia, la tensión, la desesperación i
hasta la claustrofobia del universo del espionaje. Igual que también
empatizamos con el miedo y la espera de que le depara el futuro a Issa Karpov
que se encuentra de pronto en un mundo diferente al que conocía aunque con más
libertad que en el pasado, eso sí.
Digamos que
no estamos acostumbrados a una película así. El ejemplo más claro es que en un
momento de la película (pasada la introducción) cuesta situarse, unir todos los
acontecimientos y descubrir de verdad sobre lo que está pasando y lo que se
lleva a cabo. Pero, sin duda, esa es la realidad de la investigación, donde
pista a pista vas encontrando el camino pero muchas veces te encuentras en el
medio de la nada sin saber qué rumbo tomar.

Recomendación
Es una
película que puede sorprender para bien o para mal a cualquiera. Aunque puede
que se haga larga por la falta de dinamismo compensa sin duda su complejo
trasfondo y la psicología aparentemente nula de los personajes, interpretados
con mucha destreza. Además, nos espera un final imprevisible, cosa que
sorprende en un film donde destaca la previsibilidad.
Valoració/n: 7/10
No hay comentarios:
Publicar un comentario