Título: Joe
Título original: Joe
Año: 2014
Género: Drama
Duración: 117 min.
Idioma(s): inglés
País: Estados Unidos
Dirección: David Gordon Green
Guión: Gary Hawkins (Novela: Larry Brown)
Reparto: Nicolas Cage, Tye Sheridan, Ronie Gene Blevins, Gary Poulter, Adriene Mishler, Brian Mays, Aj Wilson McPhaul, Sue Rock, Heather Kafka, Brenda Isaacs Booth
Productora: Worldview Entertainment / Dreambridge Films / Muskat Filmed Properties
Sinopsi
Al Mississipi, al desert i pobre sud de Texas, els camins de dos peculiars
personatges es creuen. Per una banda, en Gary és un jove de 15 anys amb problemas
familiars greus que s’enfronta a un futur incert. Per altra banda, en Joe és un
expresidiari solitari que ara s’encarrega de donar feina a un grup d’homes
il·legalment. Per casualitat, els seus camins es creuen i comença a florir una
connexió imperceptible que els farà replantejar-se les seves vides.
Crítica
Últimament m’he trobat amb una nova manera
de fer cinema. No un gènere, ni un director ni un escenari concret sinó una
nova manera de portar els temps de la pel·lícula per aconseguir un efecte fins
ara desconegut. L’he anomenat lentitut hiperrealista. Em vaig trovar per
primera vegada amb aquest fenomen a El
hombre más buscado i va ser inèdit i molt cridaner. Parlo d’utilitzar la
pausa, el silenci i el propi entorn per reflexar amb la máxima realitat posible
els esdeveniments de la trama. En el cas anterior, aquests factors ens ajuden
sens dubte a entendre la realitat del món de la investigación encara que no es el
mateix cas que en aquesta. A Joe és el paisatge de Texas i la seva realitat
humana la que ens ajuda a comprendre d’altra manera el que passa en aquella
zona i els seus habitatns. Els indrets deserts, les llargues carreteres, les
restes humanes abandonades i els propis texans i texanes ens fan empatitzar amb
la pobresa, problemática i la existencia d’aquella gent.
De nou, és una entrega que no té una
trama espectacular i és sorprenentment plana encara que no és res inesperat.
Reconec que tinc creuat al Nicolas Cage, mai m’ha agradat com encarna al
protagonista victimista que sempre posa la mateixa cara inexpressiva senti el
que sentí. Encara que haig d’admetre que aquí fa una interpretació més que acceptable
i se li donen bé els papers de personatges villans o amb problemes. Extraordinàriament,
haig de realçar la figura de Gary Poulter, ja que no interpreta, sinó que s’encarna
a si mateix: ell és un alcohòlic vagabund amb un destí incert que va morir poc
abans de l’estrena a un campamento on es reunia amb altres sense sostre víctima
d’un càncer de pulmó.
És una pel·lícula que podría ser d’autor per la seva direcció, música i fotografia,
encara que amb un protagonista inusual en aquest tipus de cinema. Critica radicalment la societat americana: la
falta de suport als estats no centralitzats i a la població que es troba al
límit dels drets humans. Per altra banda, és més previsible del que s’espera
un: hi trobem molt poques sorpreses i per això corre diverses vegades el risc
de perdre gairebé tot l’interès de l’espectador.
Recomanació
És molt recomanable pels amants del cinema independent, aquells acostumats a la lentitud, que busquen una bona trama i no temin l’angoixa emocional. Per altra banda, serà una pèrdua de temps per aquells seguidors del cinema comercial i dels films ràpids, fàcils i dinàmics.
Sinopsis
En el Mississipi, en el desierto y pobre sur de Texas, los caminos de dos peculiares
personajes de cruzan. Por un lado, Gary es un joven de 15 años con problemas
familiares graves que se enfrenta a un futuro incierto. Por el otro, Joe es un
expresidiario solitario que ahora se
encarga de dar trabajo a un grupo de hombres ilegalmente. Por casualidad, sus
caminos se cruzan y empieza a florecer una conexión imperceptible que les hará
replantearse sus vidas.
Crítica
Últimamente me he encontrado con una nueva manera de hacer cine. No un
género, ni un director ni un escenario concreto sino una nueva manera de llevar
los tiempos de la película para conseguir un efecto hasta ahora desconocido. Lo
he llamado lentitud hiperrealista. Me encontré con este fenómeno por primera vez
en El hombre más buscado y para mi
sorpresa fue inédito y muy muy llamativo. Hablo de utilizar la pausa, el
silencio y el propio entorno para reflejar con la máxima realidad posible los
acontecimientos de la trama. En el caso anterior, estos factores nos ayudan sin
duda a entender la realidad del mundo de la investigación aunque no es el mismo
caso que en esta película. En Joe es el paisaje de Texas y su realidad humana
la que no ayuda a comprender de otra manera lo que ocurre en aquella zona y sus
habitantes. Los parajes desiertos, las largas carreteras, los restos humanos
abandonados y los propios tejanos y tejanas nos hacen empatizar con la pobreza,
problemática y existencia de su gente.

Es una película que podría ser de autor por su
dirección y fotografía, aunque con un protagonista inusual en este tipo de cine. Critica radicalmente a la sociedad americana: la falta
de apoyo a les estados no centralizados y a la población que se encuentra al
límite de los derechos humanos. Por otro lado, es más previsible de lo que
cabía esperar: encontramos muy pocas sorpresas y por eso corre varias veces el
riesgo de perder casi todo el interés del espectador.
Recomendación
Es muy recomendable para los amantes del cine independiente, aquellos
acostumbrados a la lentitud, que buscan un buen drama y no teman la angustia
emocional. Por otro lado, será una pérdida de tiempo para aquellos seguidores
del cine comercial y los films rápidos, fáciles y dinámicos.
Valoració/n: 6/10
No hay comentarios:
Publicar un comentario