El hombre más buscado

Ficha Técnica

Título: El hombre más buscado

Título original: A Most Wanted Man

Año: 2014

Género: Thriller

Duración: 121 min.

Idioma(s): inglés, árabe

País: Reino Unido

Dirección: Anton Corbijn

Guión: Andrew Bovell (Novela: John le Carré)

Reparto: Willem Dafoe, Rachel McAdams, Grigoriy Dobrygin, Philip Seymour Hoffman, Robin Wright, Daniel Brühl, Martin Wuttke, Nina Hoss, Rainer Bock, Mehdi Dehbi,Homayoun Ershadi, Neil Malik Abdullah, Vicky Krieps, Kostja Ullmann, Franz Hartwig, Vedat Erincin, Derya Alabora, Tamer Yigit

Productora: Coproducción Reino Unido-USA-Alemania; Lionsgate / Amusement Park Films / Demarest Films / Film4 / The Ink Factory / Potboiler Productions

Sinopsi

Un musulmà txetxè immigra il·legalment a Hamburg, on es veu atrapat en la guerra internacional entre l'espionatge europeu i el terrorisme radical musulmà. Des de l'atemptat a Nova York del 2001, es creu que la ciutat germànica (amb un dels ports més importants d'Europa) és la principal seu d'operacions a Occident i, com a conseqüència, on la vigilància i investigació és vital per destapar les xarxes jihadistes.

Crítica

Política internacional, blanqueig, il·legalitat, noves indentitats, terrorisme i grans organismes d'investigació són algunes de les moltes coses que podem trobar a qualsevol pel·lícula d'espies. I possiblement també ens podem trobar amb alguna trepidant escena d'acció: alguna persecució al carrer o algun tiroteig sense precedents. Encara que aquest no és el cas de L'home més buscat.

Pot ser que el que més sorprengui d'aquesta pel·lícula és que és totalment plana: no hi trobem ni una psicologia complexa dels personatges, ni diàlegs estelars, ni alts i baixos al dinamisme transversal.

Per descomptat, pot ser que el primer que us vingui al cap sigui: "Doncs quin avorriment". Doncs m'atreviria a dir que aquest és l'objectiu de l'excel·lent director Anton Corbijn. Com s'explica això? Des del meu punt de vista, l'objectiu és reflectir la realitat del món de l'espionatge i la investigació i amb totes les conseqüències que això comporta; per exemple, que hagin d'atendre a tots els sospitosos, testimonis o llocs a visitar i no esperar a que vinguin a buscar-los a ells. L'empatia amb els personatges i els seus sentiments és total, ja que aconsegueixen transmetre'ns l'avorriment i les llargues esperes mitjançant les pauses, els silencis i sobretot el soroll que ens transmet l'angoixa, la tensió, la desesperació i fins i tot la claustrofòbia de l'univers de l'espionatge. Igual que també empatitzem amb la por i l'espera que li espera en un futur a l'Issa Karpov que es troba de sobte en un món diferent que coneixia encara que amb més llibertat que al passat, això sí.

Diguéssim que no estem acostumats a una pel·lícula així. L’exemple més clar és que en un moment concret del film (passada la introducció) costa situar-se, unir tots els esdeveniments i descobrir la veritat sobre el que està passant i el que es duu a terme. Però, sens dubte, aquesta és la realitat de la investigació, on pista darrere pista vas trobant el camí però moltes vegades et trobes al mig del no res sense saber quin rumb prendre.

Pel que fa a la faceta interpretativa, un soberbiament subtil Philip Seymour Hoffman dóna vida a Gunter Bachmann, un espia frustrat i solitari que lluita contra el terrorisme a esquena de la constitució alemana i cigarret darrere cigarret i whisky darrere whisky. El seu impassible i insensible caràcter i la seva lluita contra un error del passat aconsegueixen posar a l’espectador del seu costat. Les interpretacions de Robin Wright i Willem Dafoe pot ser que siguin discretes encara que no tenen massa temps per més; pot ser que sigui desaprofitats encara que sens dubte l’objectiu no és altre que donar protagonisme a l’espia de la vella escola que prefereix vetllar per la seguretat dels seus xivatos que donar una bona imatge a la CIA. Per últim, en Grigoriy Dobrygin, que interpreta al traumat i religiós Issa també interpreta notablement al seu personatge i, com ja he mencionat anteriorment, aconsegueix que ens posem a la pell i visquem la seva incertesa i patiment.

Recomanació

És una història que pot sorprendre per a bé o per a malament a qualsevol. Encara que pot ser que es faci llarga per la falta de dinamisme compensa sens dubte el seu complex rerefons i la psicología aparentment nul·la dels personatges, interpretats amb molta destresa. A més, ens espera un final imprevisible, cosa que sorprèn en un film on destaca la previsibilitat.

Sinopsis

Un musulmán checheno inmigra ilegalmente a Hamburgo, donde se ve atrapado en la guerra internacional entre el espionaje europeo y el terrorismo radical musulmán. Des del atentado en Nueva York del 2001, se cree que la ciudad germana (con uno de los puertos más importantes de Europa) es la principal sede de operaciones en Occidente y, por consiguiente, donde la vigilancia e investigación es vital para destapar las redes yihadistas.

Política internacional, dinero sucio, ilegalidad, nuevas identidades, terrorismo y grandes organismos de investigación son algunas de las muchas cosas que podemos encontrar en cualquier película de espías. Y posiblemente también nos podemos encontrar con alguna trepidante escena de acción: alguna persecución callejera o algún tiroteo sin precedentes. Aunque no es el caso de El hombre más buscado.

Puede que lo que sorprenda más de esta película es que es totalmente plana: no encontramos ni una compleja psicología de los personajes, ni diálogos estelares, ni altos y bajos en el dinamismo transversal.

Desde luego, puede que lo primero que os venga a la cabeza sea: “Pues que aburrimiento”. Pues me atrevería a decir que éste es el objetivo del director. ¿Como se explica eso? Des de mi punto de vista, el objetivo es reflejar la realidad del mundo del espionaje y la investigación y con todas las consecuencias que esto conlleva; por ejemplo, que tengan que atender a todos los sospechosos, testimonios y lugares y no esperar a que vengan a ellos. La empatía con los personajes y sus sentimientos es total ya que consiguen transmitirnos el aburrimiento y las largas esperas mediante las pausas, los silencios i sobretodo el sonido que transmite la angustia, la tensión, la desesperación i hasta la claustrofobia del universo del espionaje. Igual que también empatizamos con el miedo y la espera de que le depara el futuro a Issa Karpov que se encuentra de pronto en un mundo diferente al que conocía aunque con más libertad que en el pasado, eso sí.

Digamos que no estamos acostumbrados a una película así. El ejemplo más claro es que en un momento de la película (pasada la introducción) cuesta situarse, unir todos los acontecimientos y descubrir de verdad sobre lo que está pasando y lo que se lleva a cabo. Pero, sin duda, esa es la realidad de la investigación, donde pista a pista vas encontrando el camino pero muchas veces te encuentras en el medio de la nada sin saber qué rumbo tomar.

En la faceta interpretativa, un soberbiamente sutil Philip Seymour da vida a Gunter Bachmann, un espía frustrado y solitario que, a espaldas de la constitución alemana y cigarro tras cigarro, whisky tras whisky, lucha contra el terrorismo sin respiro. Su impasible e insensible carácter y su lucha contra un error del pasado consiguen poner al espectador de su lado. Las interpretaciones de Robin Wright y Willem Dafoe pueden que sean discretas aunque no tienen mucho tiempo para más; puede que sean hasta desaprovechados aunque sin duda el objetivo no es otro sino dar protagonista al espía de la vieja escuela que prefiere velar por la seguridad de sus soplones que dar una buena imagen a la CIA. Por último, Grigoriy Dobrygin, que interpreta al traumado y religioso Issa también interpreta notablemente a su personaje y, como ya he mencionado anteriormente, consigue que empaticemos con su incerteza y sufrimiento.

Recomendación

Es una película que puede sorprender para bien o para mal a cualquiera. Aunque puede que se haga larga por la falta de dinamismo compensa sin duda su complejo trasfondo y la psicología aparentemente nula de los personajes, interpretados con mucha destreza. Además, nos espera un final imprevisible, cosa que sorprende en un film donde destaca la previsibilidad.

Valoració/n: 7/10

Gomorra (Serie de TV)

Ficha Técnica

Título: Gomorra

Título original: Gomorra

Año: 2014

Género: Thriller, Drama

Duración: 50 min.

Idioma(s): italiano, napolitano

País: Italia

Dirección: Stefano Sollima, Claudio Cupellini, Francesca Comencini

Guión: Giovanni Bianconi, Stefano Bises, Leonardo Fasoli, Ludovica Rampoldi (Libro: Roberto Saviano)

Reparto: Marco D'Amore, Fortunato Cerlino, Maria Pia Calzone, Salvatore Esposito, Marco Palvetti, Domenico Balsamo, Enzo Sacchettino, Elena Starace, Pina Turco, Antonio Milo, Fabio De Caro, Mimmo Esposito, Ivan Boragine, Massimiliano Rossi, Emilio Vacca, Claudio Corinaldesi, Walter Lippa, Oscar Di Maio

Productora: Emitida por la cadena Sky; Cattleya / Fandango

1 temporada, 12 capítulos (13 capítulos en total)

http://www.subtitulos.es/show/2111 (subtítols en català fets per un company i jo)

Próxima temporada: 22 de octubre 2014

Hoy por la noche se estrena en la Sexta!

Sinopsi

A Secondigliano, Nàpols, dos clans demostren constantment qui porta les regnes de la màfia camorrista. En Don Pietro, “boss” dels Savastano, està casat amb Donna Imma i té un fill de 20 anys, en Gennaro, que ni de bon tros està preparat per succeir-lo.  Al seu costat, en Ciro de Marzio actua com a mà dreta del capo i s’ocupa de preparar el Gennaro per a la successió però pretén ser el pròxim cap. La lluita interna de poder posa la seva vida i de tota la seva família en joc.

Crítica

Malenconia. Romanticisme. Alegria. Èpica. Tot això és el que podem trobar pràcticament a qualsevol sèrie o pel·lícula actual. Doncs Gomorra no té res d’això. I el millor és que no ho necessita. És diferent a qualsevol cosa fins ara vista. És simplement diferent.

Quan pensem en la màfia probablement en vingui al cap la màfia italoamericana d’Al Capone, cavallers vestits impol·lutament, assassinant sense deixar rastre i utilitzant sicaris per dur a terme la feina bruta; l’aristocràcia de la màfia. Però la Camorra no és així, són figues d’un altre paner. Ells decideixen, ells executen i sense miraments. No hi ha problema si s’ha de fer en un carrer transitat, res d’amagar-se ni intentar no deixar rastre. Precisament el contrari, s’ha de marcar el territori i després portar un negoci de la millor manera, que no és fàcil. És una qüestió de poder al carrer.

És una sèrie totalment adaptada a l’espectador, ja que la presentació dels personatges és molt progressiva, molt ben relatada i amb els girs argumental adients i sobtats, també gràcies a un guió excel·lent.

Un factor que també creix exponencialment és la qualitat. En el primer capítol ja hi podem veure el que es cou en aquell indret i ja ens proporciona l’acció i el suspens present a tota l’entrega. A destacar, l’escena final del primer capítol i el final de temporada, bestials i imprevisibles.

Aquest intercanvi de trets, persecucions i enuigs són genialment interpretades per uns actors pràcticament desconeguts internacionalment però que aporten un realisme extrem a la sèrie. Sens dubte, un altre factor que és essencial és que ha estat gravada a Secondigliano mateix encara que els polítics italians no estaven molt a favor de la producció. Fins i tot la pròpia i temuda Camorra ha demanat cobrar per gravar en certs indrets; però l’acolliment i resposta de l’audiència l’ha portat a l’èxit i ha ajudat fins i tot a què puguem gaudir de segona temporada. I és que, com diuen aquells que han estat a Nàpols, la màfia es respira. Es viu una intranquil·litat palpable que no podem trobar al Baltimore o New Jersey de The Wire i Los Soprano, respectivament. Es podria arribar a dir que és una barreja entre les dues sèries encara que seria insuficient. Sempre és més completa.

Recomanació

Violència, venjança i ambició són potser els adjectius que poden descriure de la millor manera una sèrie indescriptible. S’ha de mirar, s’ha d’escoltar, s'ha de patir i jo diria encara més: s’ha de viure. Recomano per sobre de tot veure-la en versió original perquè no té pèrdua el dialecte napolità fins i tot desafiant pels que entenen l’italià. Una de les sèries de l’any amb gran ressò i gran repercussió en el món televisiu i amb segona temporada trucant a la porta. Da non perdere, capire?

Sinopsis

En Secondigliano, Nápoles, dos clanes demuestran constantemente quien lleva las riendas de la mafia camorrista. En Don Pietro, "boss" de los Savastano, está casado con Doña Imma i tiene un hijo de 20 años, Gennaro, que ni mucho menos está preparado para sucederle. A su lado, Ciro de MArzio actua como mano derecha del capo i se ocupa de preparar  a Gennaro para la sucesión pero pretende ser el próximo jefe. La lucha interna de poder pone su vida y la de toda su familia en juego.

Melancolía. Romanticismo. Alegría. Épica. Todo eso es lo que podemos encontrar prácticamente en cualquier serie o película actual. Pues Gomorra no tiene nada de eso. I lo mejor es que no lo necesita. Es diferente a cualquier cosa vista hasta ahora. Es simplemente diferente.

Cuando pensamos en la mafia probablemente nos venga a la cabeza la mafia italoamericana de Al Capone: caballeros vestidos impolutamente, asesinando sin dejar rastro y utilizando sicarios para acometer el trabajo sucio; la aristocracia de la mafia. Pero la Camorra no es así, es harina de otro costal. Ellos deciden, ellos ejecutan i sin miramientos. No hay problema si se tiene que hacer en una calle transitada, nada de esconderse ni intentar no dejar rastro. Precisamente al contrario, se tiene que marcar territorio y después llevar un negocio de la mejor manera, que no es fácil. Es una cuestión de poder callejero.

Es una serie totalmente adaptada al espectador puesto que la presentación de los personajes es muy progresiva, muy bien relatada y con los giros argumentales acertados, también gracias a un guión excelente.

Un factor que también crece exponencialmente es la calidad. En el primer capítulo ya podemos ver lo que se cuece en aquel lugar y ya nos proporciona la acción y el suspense presente en toda la entrega. A destacar, la escena final del primer capítulo y el final de temporada, bestiales e imprevisibles.

Este intercambio de tiros, persecuciones y enojos son genialmente interpretados por unos actores prácticamente desconocidos en el panorama internacional pero que aportan un realismo extremo a la serie. Sin duda, otro factor que es esencial es que ha sido grabada en el mismo barrio de Secondigliano aunque los políticos italianos no estuvieran del todo a favor. Hasta la propia y temida camorra pidió cobrar por grabar en ciertos lugares; pero el acogimiento y respuesta de la audiencia la ha llevado al éxito y ha ayudado incluso a que podamos disfrutar de una segunda temporada. Se vive una intranquilidad palpable que no podemos encontrar en el Baltimore o New Jersey de The Wire y Los Soprano, respectivamente. Se podria decir que es una mezcla entre las dos serie aunque serie insuficiente. Siempre es más completa.

Recomendación

Violencia, venganza y ambición puede que sean los adjetivos que pueden describir de la mejor manera una serie indescriptible. Se tiene que mirar, se tiene que escuchar, se tiene que sufrir y hasta diría que se tiene que vivir. Recomiendo por encima de todo verla en versión original porque no tiene perdida el dialecto napolitano, que desafia hasta los más entendidos en italiano. Una de las series del año con más repercusión en el mundo televisivo i con una segunda entrega llamando a la puerta. Da non perdere, capire?

Valoració/n: 9/10

El Niño

Ficha Técnica

Título:El Niño

Título original: El Niño

Año: 2014

Género: Thriller, Acción, Drama

Duración: 130 min.

Idioma(s): español

País: España 

Dirección: Daniel Monzón

Guión: Daniel Monzón, Jorge Guerricaechevarría

Reparto: Luis Tosar, Jesús Castro, Eduard Fernández, Sergi López, Bárbara Lennie, Ian McShane, Luis Motilla, Jesús Carroza, Moussa Maaskri, Mariem Bachir, Saed Chatiby, José Manuel Poga

Productora: Ikiru Films / La Ferme! Productions / Maestranza Films / Telecinco Cinema / StudioCanal

Sinopsi

Al penyal de Gibraltar, el "Niño" i el "Compy" són dos joves que necessiten uns quants diners per fer via i decideixen aventurar-se al món del narcotràfic sense saber a quins perills o riscos s'enfronten. Paral·lelament, dos policies porten dos anys intentant demostrar que la ruta de l'haixix és ara un dels principals coladors de la cocaïna a Europa. Els seus destins acabaran per creuar-se podent comprovar així les complexitats i amenaces que comporten entrar en aquest món i el difícil que és sortir-ne.

Crítica

Assetjat. Aquest és l'adjectiu més adequat per descriure com em sento amb tota la publicitat del gegant Mediaset sobre les pel·lícules on han col·laborat. Igualment, podem dir que la resposta del públic a les taquilles ha sigut més que bona (en algunes ocasions més que en altres) i fins i tot han aconseguit un reconeixement internacional, ja que acostumen a ser més comercials que el coneix com a cinema espanyol. Parlo de pel·lícules com Lo imposible o Ocho apellidos vascos i fins i tot l'anterior film de Monzón, Celda 211. El Niño no és una excepció i, per tant, les expectatives acaben sent bastant altes i podem dir que compleix seriosament amb la seva comesa.

A la primera mitja hora de pel·lícula ja podem observar la declaració d'intencions del director que, amb un domini de la càmera excel·lent, ens presenta el món del narcotràfic amb una persecució al carrer. A més, ens deixa entreveure com anirà desenvolupant-se  el film: diferents trames, ritme, dinamisme i uns personatges senzills de conèixer i empatitzar.

És cert que l'entrega aconsegueix mantenir-te atent i fins i tot en suspens. Més endavant trobem un relat amorós que, sens dubte, baixa el ritme, dóna pausa a la història i aporta quotidianitat. Un gran encert del director és no donar-li la suficient importància a aquests successos i no s'hi embolica massa -amb alguna escena passional clàssica del cine espanyol- i utilitzant una excusa argumental prou acceptable. Un altre gran encert és la transmissió del que passa diàriament a l'estret. El dia a dia de la policia, el problema del narcotràfic, les màfies... A més, entrelliga molt subtilment les subtrames dels personatges i escull amb gran encert els paratges i llocs on es desenvolupa la història.

Un altre aspecte a agrair són les persecucions, tant per aire com per terra. Poques pel·lícules espanyoles han aconseguit accelerar-nos el ritme cardíac i mantenir-nos tan angoixats amb una escena tan simple com és un helicòpter ("pájaro") perseguint una llanxa. No hi ha temps per parpellejar. Tot això gràcies a una producció sublim i, com ja he mencionat, un fantàstic domini de la càmera que ens delecta també amb la impassible cara del "Niño" davant l'assetjament i la tranquil·litat sempre present del perseguidor Tosar.

Pel que fa a la interpretació, al "Niño" se li fa gran el paper encara que, las cares boniques Jesús Castro i Meriem Bachier, els resolguin bastant bé al seu debut cinematogràfic, encara que sense brillar. Per altra banda, la millor actuació se l'emporta sens dubte Jesús Carroza, el "compy", que amb el seu humor, desimboltura, cara dura i carisma aconsegueix fins i tot que li agafis afecte. Al bàndol policial, podem trobar a Luis Tosar (que passa de pres a policia), Sergi López i Eduard Fernández que amb la seva experiència resolen els papers notablement. Una grata sorpresa, tot i que encara espero que li digui alguna paraula és l'aparició d'Ian McShane, un mafiós anglès encarregat d'esperar la mercaderia al Penyal.

Un aclariment que sens dubte no és molt agradable fer, és que és una bona pel·lícula molt ben resolta per ser espanyola. Desafortunadament, si fos americana no triomfaria, ja que hem vist i revist això a Hollywood. És per això que es considera un gran mèrit haver aconseguit una entrega d'aquest calibre i amb un suspens i acció difícils de veure a Europa. Un altre apunt és que és una pel·lícula per veure al cinema, ja que amb l'espectacular so i la gran pantalla fa de l'acció i l'aventura la principal atracció i podria baixar un esglaó a la televisió. Un altre desavantatge respecte a altres films recents és que manca d'un personatge suficientment carismàtic perquè deixi petjada sentimental, com pot ser en Malamadre o un andalús que es fa passar per basc.

Recomanació
Si preteneu anar a veure un drama us trobareu qualsevol cosa menys això, ja qu és un thriller en tota regla. A part, recomano anar a veure-la al cinema com ja he explicat. És una alenada d'aire fresc al que estem acostumats a veure que sorprendrà satisfactòriament a aquell que vagi amb unes expectatives escéptiques.

Sinopsis

En el peñón de Gibraltar, el Niño y el Compy son dos jóvenes que necesitan algo de dinero para salir adelante y deciden aventurarse en el mundo del narcotráfico sin saber a qué peligros o riesgos se enfrentan. Paralelamente,  dos policías llevan dos años tratando de demostrar que la ruta del hachís es ahora uno de los principales coladeros de la cocaína en Europa. Sus destinos acabaran por cruzarse pudiendo comprobar así las complejidades y amenazas que conllevan entrar en este mundo y lo difícil que es salir.

Crítica

Acosado. Éste es el adjetivo más adecuado para describir como me siento con toda la publicidad del gigante Mediaset sobre las películas en que ha colaborado. Igualmente, podemos decir que la respuesta del público en las taquillas ha sido más que buena (en algunas ocasiones más que en otras) y hasta han conseguido un reconocimiento internacional puesto que acostumbran a ser más comerciales que lo que se conoce como cine español. Hablo de películas como Lo imposible u Ocho apellidos vascos y hasta del anterior film de Monzón, Celda 211. El Niño no es una excepción y, por tanto, las expectativas terminan siendo bastante altas y podemos decir que cumple seriamente con su cometido.

En la primera media hora de película ya podemos observar la declaración de intenciones del director que, con un dominio de la cámara notable, nos presenta el mundo del narcotráfico con una persecución callejera. Además, nos deja entrever como irá desarrollándose el film: diferentes tramas, ritmo, dinamismo y unos personajes sencillos de conocer y de empatizar.

Es cierto que el film consigue mantenerte atento y hasta en suspense. Más adelante encontramos un relato amoroso que, sin duda, baja el ritmo, da pausa a la historia y aporta cotidianidad. Un gran acierto del director es no darle la suficiente importancia a estos sucesos y no se enreda demasiado –con alguna escena pasional clásica del cine español- y utilitzando una excusa argumental más que aceptable.  Otro gran acierto es la transmisión de lo que pasa a diario en el estrecho. El día a día de la policía, el problema del narcotráfico en el estrecho, las mafias… Además mezcla muy sutilmente las subtramas de los personajes y escoge con gran acierto los parajes y lugares en que se desenvuelve la historia.

Otro aspecto de agradecer son las persecuciones, tanto por aire como en tierra. Pocas películas españolas han conseguido acelerarnos el ritmo cardíaco y mantenernos tan angustiados ante tan sencilla escena como es un helicóptero (o pájaro) persiguiendo una lancha. No hay tiempo para parpadear. Todo eso gracias a una producción sublime y, como ya he mencionado, un fantástico dominio de la cámara que nos deleita también con la impasible cara del Niño ante el acecho y la tranquilidad siempre presente del perseguidor Tosar.

En cuanto a la interpretación, al Niño se le hace grande el papel aunque las caras bonitas, Jesús Castro y Meriem Bachier, los resuelven bastante bien en su debut cinematográfico, aunque sin brillar. Por otro lado, la mejor actuación se la lleva sin duda Jesús Carroza, el Compy, que con su humor, desparpajo, jeta y carisma consigue hasta que le cojas cariño. En el bando policial, podemos encontrar a Luis Tosar (que pasa de preso a policía), Sergi López, y Eduard Fernández que hacen gala de su experiencia y resuelven los papeles notablemente. Una sorpresa grata, aunque todavía espero que suelte alguna palabra es la aparición de Ian McShane, un mafioso inglés encargado de esperar la mercancía en el Peñón.

Una aclaración que sin duda no es de buen gusto hacer, es que se trata de una película muy bien resuelta por ser española. Desafortunadamente, si fuera americana no triunfaría ya que hemos visto y revisto eso en Hollywood. Es por esto que se considera un gran mérito haber conseguido un film de ese calibre y con un suspense y acción difíciles de ver en Europa. Otro apunte es que es una película para ver en el cine, ya que con el sonido y gran pantalla hacen de la acción la principal atracción y podría bajar un peldaño en la televisión. Otra desventaja respecto a otras películas recientes es que carece de un personaje suficientemente carismático para que deje huella sentimental, como puede ser Malamadre o un andaluz que se hace pasar por vasco.

Recomendación

Si pretendéis ir a ver un drama  os encontrareis de todo menos eso, ya que es un thriller en toda regla. A parte, recomiendo ir a verla al cine por lo ya explicado. Es, sin lugar a dudas, un soplo de aire fresco en lo que estamos acostumbrados a ver que sorprenderá gratamente aquel que vaya con unas expectativas escépticas.

Valoració/n: 7/10