Traducción

miércoles, 17 de diciembre de 2014

Exodus: Dioses y Reyes

Ficha Técnica

Título: Exodus: Dioses y Reyes
Título originalExodus: Gods and Kings
Año: 2014
Género: Aventura, Drama
Duración: 151 min.
Idioma(s): Inglés
País: Estados Unidos
DirecciónRidley Scott
GuiónSteve Zaillian (Historia: Adam Cooper, Bill Collage)
Reparto: Christian BaleJoel EdgertonAaron PaulSigourney WeaverBen KingsleyEmun ElliottJohn TurturroMaría ValverdeAnton AlexanderIndira VarmaBen MendelsohnGolshifteh FarahaniHiam AbbassKevork MalikyanAndrew TarbetAaron NeilAnna SavvaBarrie MartinGerard MonacoGhassan Massoud
ProductoraCoproducción Estados Unidos-España; Scott Free Productions / 20th Century Fox / Chernin Entertainment / Babieka / Volcano Films

Valoració/n: 4/10

Sinopsis

El desafiante Moisés se rebela contra el faraón egipcio Ramsés, liderando a 600.000 esclavos en un monumental viaje escapando de Egipto y su ciclo de aterradoras plagas mortales.

Crítica

Este año celebrábamos la vuelta de Ridley Scott, creador de clásicos de la ciencia ficción como Blade Runner y Alien. Por un lado, se puede comprender que el público actual necesite ideas frescas y condene cruelmente los remakes. Por otro lado, se tiene que agradecer a Scott la valentía para recuperar una historia ya vista y revista que puede parecer nueva para una generación de jóvenes, que se han perdido los clásicos religiosos emitidos desde hace años por Semana Santa. En todo caso, la decaída y falta de acierto del director británico últimamente se hace patente en Exodus.

Doy por sentado que la historia ya es conocida por todos: el pasaje bíblico donde Moisés libera el pueblo judío abriéndose paso por el Mar Rojo. Por esa razón, nos esperaríamos de la película unas grandes interpretaciones, un guión a la altura o algún detalle de la historia que la haga diferente de lo visto hasta ahora. Pues no es el caso de Exodus. De hecho, se produce el efecto contrario estropeando el relato y hasta poniendo en duda el estatus de su elenco de actores y actrices y de su propio director.


Es una innumerable fuente de errores, demasiados detalles sin acabar, muchos aspectos sin pulir, una guía perfecta de lo que no se debe hacer. Para empezar, deja la historia al servicio de los efectos especiales, probablemente el mayor inconveniente del avance tecnológico y creativo en el cine actual. Lo siguen de muy cerca un guión pésimo y unos saltos temporales sin sentido y muy mal resueltos.

Por otra parte, los personajes son totalmente planos, no existe conflicto ni interno ni una relación entre ellos. Parece mentira que en una película donde aparece esa cantidad de gente se perciba una distancia enorme entre ellos, dejando mucho que desear. A eso tenemos que sumarle la interpretación de los personajes, muy mediocre y pobre a mi parecer. Christian Bale, al que el Batman de Nolan le ha hecho más daño de lo que creemos, interpreta a un Moisés altruista; ya que libera un pueblo entero convenciéndolo en cuestión de segundos de cuál es su destino y porque da más a Moisés de lo que recibe Bale del general judío. En cuento a los personajes secundarios, no hay nada a destacar excepto que se hace patente la importancia de un buen personaje para que un actor pueda dar de sí, ya que en este caso no funciona de ninguna manera pese al esfuerzo de nombres conocidos como María Valverde o Sigourney Weaver.


Recomendación

Hemos llegado hasta el punto de crear películas épicas que tienen de todo menos épica. Puede que se salve una magnífica ficha técnica, con una gran fotografía y música. A pesar de todo, y por supuesto es lo que me hace más pena, es que destroce un relato tan mágico sin aportar nada ni religiosa ni históricamente. No la recomendaría para aquellos que queráis ver un remake de aquella historia que tantas veces habéis vivido con las obras de DeMille pero sí a aquellos que de nuevo quieren quedarse satisfechos y orgullosos del rendimiento que pueden darnos hoy en día tales efectos especiales.



Sinopsi

El desafiant  Moisés es rebel·la contra el faraó egipci Ramsés, liderand a 600.000 esclaus en un monumental viatge escapant d'Egipte i el seu cicle d'aterradores plagues mortals.

Crítica

Aquest any celebràvem  el retorn de Ridley Scott, creador de clàssics de la ciència ficció com Blade Runner i Alien. D'una banda, es pot comprendre que el públic actual necessiti idees fresques i condemni cruelment els remakes. D'altra banda, s'ha d'agrair a Scott la valentia per recuperar una història ja vista i revista que pot semblar nova per a una generació de joves, que s'han perdut els clàssics religiosos emesos des de fa anys per Setmana Santa. En tot cas, la decaiguda i falta d'encert del director britànic últimament es fa patent a Exodus.

Dono per descomptat que la història ja és coneguda per tots: el passatge bíblic on Moisés allibera el poble jueu obrint-se pas pel Mar Roig. Per aquesta raó, ens esperaríem de la pel·lícula unes grans interpretacions, un guió a l'altura o algun detall de la història que la faci diferent del vist fins ara. Doncs no és el cas d’ Exodus. De fet, es produeix l'efecte contrari espatllant el relat i fins a posant en dubte l'estatus del seu elenc d'actors i actrius i del seu propi director.


És una innombrable font d'errors, massa detalls sense acabar, molts aspectes sense polir, una guia perfecta del que no s'ha de fer. Per començar, deixa la història al servei dels efectes especials, probablement el major inconvenient de l'avanç tecnològic i creatiu del cinema actual. Ho segueixen de molt a prop un guió pèssim i uns salts temporals sense sentit i molt mal resolts. 

D'altra banda, els personatges són totalment plans, no existeix conflicte ni intern ni una relació entre ells. Sembla mentida que en una pel·lícula on apareix aquesta quantitat de gent es percebi una distància enorme entre ells, deixant molt a desitjar. A això hem de sumar-li la interpretació dels personatges, molt mediocre i pobre al meu parer. Christian Bale, al que el Batman de Nolan li ha fet més mal del que creiem, interpreta a un Moisés altruista; ja que allibera un poble sencer convencent-lo en qüestió de segons de quin és el seu destí i perquè dóna més a Moisés del que rep Bale del general jueu. Pel que fa als personatges secundaris, no hi ha res a destacar excepte que es fa patent la importància d'un bon personatge perquè un actor pugui donar de sí, ja que en aquest cas no funciona de cap manera malgrat l'esforç de noms coneguts com María Valverde o Sigourney Weaver. 

Recomanació 

Hem arribat fins al punt de crear pel·lícules èpiques que tenen de tot menys èpica. Pot ser que es salvi una magnífica fitxa tècnica, amb una gran fotografia i música. Malgrat tot, i per descomptat és el que em fa més pena, és que destrossi un relat tan màgic sense aportar res ni religiosament ni històrica. No la recomanaria per a aquells que vulgueu veure un remake d'aquella història que tantes vegades heu viscut amb les obres de DeMille però sí a aquells que de nou volen quedar-se satisfets i orgullosos del rendiment que poden donar-nos avui dia tals efectes especials.

lunes, 10 de noviembre de 2014

Interestelar


Ficha Técnica

Título: Interestelar
Título original: Interstellar
Año: 2014
Género: Ciencia ficción, Drama, Aventura
Duración: 169 min.
Idioma(s): Inglés
País: Estados Unidos
DirecciónChristopher Nolan
GuiónJonathan Nolan, Christopher Nolan (Historia: Kip Thorne)
Reparto: Matthew McConaugheyAnne HathawayJessica ChastainBill IrwinJohn Lithgow,Casey AffleckDavid GyasiWes BentleyMackenzie FoyTimothée Chalamet,Topher GraceDavid OyelowoEllen BurstynMichael CaineMatt Damon
ProductoraWarner Bros. / Syncopy / Paramount Pictures / Legendary Pictures / Lynda Obst Productions

Valoració/n: 8/10

Sinopsi

En un futur no molt llunyà, la Terra està devastada per la sequera i la fam, causant escassetat de menjar i canvis extrems en el clima. Quan la humanitat intenta fer front a l’extinció, es descobreix una misteriosa escletxa a la continuïtat espai-temps, donant una mínima esperança a la humanitat. Un grup d’exploradors liderats pel pilot Cooper (A. McConaughey) i la científica Amelia (A. Hathaway) s’embarquen en la que pot ser la missió que salvarà la humanitat de l’extinció definitiva. La tripulació de l’Endurence està obligada a pensar més enllà que qualsevol ésser humà a la història mentre comença el viatge interestel·lar cap al desconegut.

Crítica

Interestelar és realment una pel·lícula de ciència-ficció com mai l’ha hagut. En aquest cas, en Nolan es va disposar a fer una pel·lícula més personal i emotiva fins a la data sobre l’amor i el temps (element bàsic present en totes les seves pel·lícules). Però fins i tot va més enllà.

Pel que fa la interpretació, encapçalada per un Andy McConaughey en estat de gràcia, és impecable. Probablement a l’inici recordi a un dels seus personatges més recordats, en Rust Cohle, però que realitza la més emotiva de les seves interpretacions fins ara.  A més, comptem amb uns grans intèrprets que el segueixen de prop com Anne Hathaway o Michael Cain, que sens dubte estan a l’altura del pilot retirat.

Per altra banda, un altre aspecte molt rellevant de la pel·lícula és la música. De nou, Hans Zimmer (compositor de bandes sonores com L’últim samurai, Gladiador o el Rei Lleó) ens delecta amb una obra mestra que ens situa en una dimensió ambiciosa i inspiradora com feia anys que no hi era: harmonia. Una harmonia on Nolan també hi va agafat de la mà. És així com els dos aconsegueixen que ens traslladem a la cabina d’en Cooper, sentint el mateix remordiment, la mateixa gravetat, i la mateixa por al desconegut. Un aspecte important i alhora inquietant és la simplicitat de la direcció donant un moviment molt original a la pel·lícula: saltem directament d’un Cooper consternat a la seva camioneta recentment despedit de la família a l’enlairament de l’Endurance. Sense l’emoció del recompte, l’encesa de motors i els minuts més expectants als que ens tenen acostumats aquests tipus d’escenes.

Un factor que m’ha semblat vital perquè ens posem a la pell en qualsevol moment dels personatges és la fidelitat a la física coneguda. Hi podem trobar molta física quàntica, relativisme i astrofísica que ens ajuda a entendre la realitat actual i el transcurs de la pel·lícula alhora. Igualment aquest pot ser un factor que desagradi a certs espectadors encara que crec que és necessari per seguir el relat amb la coherència necessària. El que més m’ha agradat sense dubte és l’ús dels silencis. És ben sabut que a l’espai no es transmet el so i que indubtables eminències com és la saga de La Guerra de les Galàxies no compleixen aquesta senzilla realitat. No és el cas d’Interestelar i destaco com ens aconsegueix transmetre el sentiment d’estar al mig del no-res i la por al desconegut revelant la immensitat de l’espai. Encara que personalment hagués preferit abusar més d'aquest recurs.

Recomanació

No hi ha paraules per descriure el que és un viatge èpic a través dels límits de l’ésser humà, la seva supervivència, i un ampli recorregut a la filosofia de la ment i de l’amor. Una pel·lícula que requereix predisposició, requereix que li demanem què volem sentir i que hi hem de posar de la nostra part. Igualment, us asseguro que són tres hores valen molt la pena, només pel fet de sortir de la sala amb més preguntes de les que tenies a l’entrar sobre què som i on podem arribar.



Sinopsis

En un futuro no muy lejano, la Tierra está devastada por la sequía y el hambre, causando escasez de comida i cambiando extremos en el clima. Cuando la humanidad intenta hacer frente a la extinción, se descubre una misteriosa rendija en la continuidad espacio-tiempo, dando una mínima esperanza a la humanidad. Un grupo de exploradores liderados por el piloto Cooper (McConaughey) y la científica Amelia (Hathaway) se embarcan en la que puede ser la misión que salvará la humanidad de la extinción definitiva. La tripulación de la Endurance está obligada a pensar más allá que cualquier ser humano en la historia mientras parten hacia lo desconocido.

Crítica

Interestelar es realmente una película de ciencia ficción como nunca ha habido. En este caso, Nolan se dispuso a hacer su película más personal y emotiva hasta la fecha sobre el amor y el tiempo, elemento básico presente en cualquier de todas las películas. Pero hasta va más allá.

En cuanto a la interpretación, liderada por un Andy McConaughey es estado de gracia, es impecable. Probablemente al inicio recuerde a uno de los personajes más recordados, Rust Chole, pero que realiza la más emotiva de sus interpretaciones hasta ahora. Además, contamos con unos grandes intérpretes que lo siguen de cerca como es Anne Hathaway o Michael Cain, que sin dudas están a la altura del padre piloto y soltero.

Por otro lado, otro aspecto muy relevante de la película es la música. De nuevo, Hans Zimmer (compositor de bandas sonoras como El último samurai, Gladiator o El Rey León) nos deleita con una obra maestra que nos sitúa en una dimensión ambiciosa e inspiradora como hacía años que no veíamos: harmonía. Una harmonía donde Nolan también está cogido de la mano. Es así como ambos no consiguen trasladar a la cabina de Cooper, sintiendo el mismo remordimiento, la misma gravedad y el mismo miedo a lo desconocido. Un aspecto importante i a la vez inquietante es la simplicidad de la dirección dando un movimiento muy original al film: saltamos directamente de un Cooper consternado en un camioneta recién despedido de su familia al despegue del Endurance. Sin la emoción de la cuenta atrás, el encendido de motores y los minutos expectantes a los que nos tienes acostumbrados este tipo de escenas.

Un factor que me ha parecido vital para que nos pongamos en la piel de los personajes en cualquier momento es la fidelidad a la física conocida. Podemos encontrar física cuántica, relativismo y astrofísica que nos ayuda a entender la realidad actual y a la vez el transcurso de la trama. Igualmente, este puede ser un factor que no guste a ciertos espectadores aunque creo que es necesario para seguir el relato con la coherencia necesaria. Lo que más me gusta sin duda es el uso de los silencios. Es bien sabido que en el espacio no se transmite el sonido y que indudables eminencias como es la saga de La Guerra de las Galaxias no cumplen esta sencilla realidad. No es el caso de Interestelar y destaco como nos consiguen transmitir el sentimiento de estar en el medio de la nada y el medio a lo desconocido revelando la inmensidad del espacio. Aunque personalmente hubiera preferido abusar más de este recurso.

Recomendación

No hay palabras para describir el que es un viaje épico de los límites del ser humano, su supervivencia y un amplio recorrido a la filosofía de la mente y del amor. Una película que requiere predisposición, requiere que le pidamos qué queremos sentir y que tenemos que poner de nuestra parte. Igualmente, os aseguro que son 3 horas que valen mucho la pena, solo por el hecho de salir de la sala con más preguntas de las que tenías al entrar sobre qué somos y donde podemos llegar.




viernes, 17 de octubre de 2014

Perdida

Ficha Técnica

Título: Perdida
Título original: Gone Lost
Año: 2014
Género: Intriga, Thriller
Duración: 149 min.
Idioma(s): inglés
País: Estados Unidos
DirecciónDavid Fincher
GuiónGillian Flynn (Libro: Gillian Flynn)
Reparto: Ben AffleckRosamund PikeNeil Patrick HarrisTyler PerryKim DickensPatrick FugitCarrie CoonMissi PyleKathleen Rose PerkinsScoot McNairySela Ward,Emily RatajkowskiLee NorrisCasey WilsonLyn QuinnLola KirkeDavid Clennon,Lola Kirke
Productora20th Century Fox / New Regency

Sinopsi

El dia del seu cinquè aniversari de noces, en Nick Dunne (Ben Affleck) informa que la seva esposa Amy (Rosamund Pike) ha desaparegut misteriosament. Però aviat la pressió policial i mediàtica fa que el retrat de felicitat domèstica que ofereix en Nick comenci a desestabilitzar-se. A més, la seva estranya conducta el converteix en sospitós, i tothom comença a preguntar-se si en Nick va matar-la...

Crítica

David Fincher ens torna a sorprendre amb el seu gènere predilecte: el thriller. La seva reputació és inqüestionable. Escull un projecte, es desafia a sí mateix i es supera. Sense cometre errors. En aquest cas, torna a l’humor negre, sexe i atmosfera angoixant als quals ens té acostumat en aquest gènere. Ens mostra de nou que és un d’aquells directors que van un pas endavant en el temps en que vivim i que la seva tècnica i sentit visual són únics en la direcció cinematogràfica contemporània.

Sabem que des de “La Xarxa Social” col·labora amb el director de fotografia Jeff Cronenweth i els músics Trent Reznor i Atticus Ross i això li ha proporcionat un estil únic i inconfusible en el panorama del suspens. També podem  observar que ha suavitzat l’impacte visual i ha escollit la fotografia i l’elegància com a imant.  I és que això és el que té un film de Fincher, un magnetisme present des del primer minut fins a l’últim. Un factor curiós és la música, que a Perdida no és molt present encara que quan hi és, és esgarrifós l’angoixant que arriba a ser. Probablement, un altre element clau són els flashbacks, ja que juga alterant línies temporals de manera fluïda i en cap moment confusa.

Encara que s’emporti totes les lloances que es mereix, tot queda en a un pla secundari si el comparem amb el superb guió, que sens dubte és l’element més destacable. Aconsegueix amb un guió fàcil i dinàmic fins i tot traslladar-nos de gènere. Ens confon. Comencem amb una investigació policial, element comú del thriller, però progressivament veiem què hi ha darrere de la màscara: sàtira, provocació i una crítica al ser humà i a la seva relació amb la societat, encara que focalitzant-se en el matrimoni, les seves relacions amb el món exterior i els seus secrets més foscos. Tot en un context actual i determinant per a qualsevol persona com és la crisi econòmica global.

Pel que fa a les interpretacions, qualsevol actriu amb una cara maca podria reencarnar una noia perseguida per alguns nois. Encara que la dificultat d’aquest paper és el cúmul d’emocions que ha d’interpretar. Doncs Rosamund Pike el resol amb excel·lència, aconseguint que me’n vagi del cinema sense saber què sento respecte ella debut a la seva bellesa i intel·ligència hipnòtica. Per altra banda, Ben Affleck ens ha convençut que és un director i guionista més que competent. I encara que no m’agradi especialment com a actor, pot ser que sigui un dels papers fets per ell: noi gran físicament amb una inexpressivitat i menfotisme que posa els nervis de punta fins i tot a l’espectador. S’ha de destacar també uns personatges que trobo claus a la pel·lícula, com són Sela Ward i Missi Pyle que donen vida a dues periodistes antagonistes però que acaben caient al mateix parany. L’interessant és que ens fan reflexionar sobre la influència que té el periodisme sobre les nostres vides. Per un costat, l’entrevistadora que sota una aparença calmada i elegant vol arrencar els secrets més ocults de l’entrevistat de forma molt directa i, per l’altre, una periodista que causa furor a la televisió a causa de les seves exclusives, atreviments i ideals. Per últim, vull destacar l’actuació de Carrie Coon, Kim Dickens i Tyler Perry com a germana del Nick, investigadora del cas i advocat del protagonista, respectivament. Probablement els únics personatges que saps per on aniran i amb una gran dosi d’humor, concretament amb Perry i la seva trobada amb un cas únic.

Recomanació

Probablement una de les millors pel·lícules de l’any. Amb angoixa constant, imprevisibilitat i espectacularment sorprenent dins del previsible. Sens dubte, gairebé les dues hores i mitja passen molt ràpides i valen molt la pena passar-les al cinema, una sala fosca on no saps per on sortir.


Sinopsis

El día de su quinto aniversario de boda, Nick Dunne (Ben Affleck) informa que su esposa Amy (Rosamund Pike) ha desaparecido misteriosamente. Pero pronto la presión policial y mediática hace que el retrato de felicidad doméstica que ofrece Nick empiece a tambalearse. Además, su extraña conducta lo convierte en sospechoso, y todo el mundo comienza a preguntase si Nick mató a su esposa... 

Crítica

David Fincher nos vuelve a sorprender con su género predilecto: el thriller. Su reputación es incuestionable. Escoge un proyecto, se reta a sí mismo y se supera. Sin cometer errores. En este caso, vuelve al humor negro, sexo y atmósfera angustiosa que nos tiene acostumbrados en este género. Nos muestra de nuevo que es uno de esos directores que va un paso adelante en el tiempo en que vivimos y que su técnica y sentido visual son únicos en la dirección cinematográfica contemporánea.

Sabemos que desde "La Red Social" colabora con el director de fotografía Jeff Cronenweth y los músicos Trent Reznor y Atticus Ross y esto le ha proporcionado un estilo único y inconfundible en el panorama del suspense. También podemos observar que ha suavizado el impacto visual y ha escogida la fotografía y la elegancia como imán. Y es que eso es lo que tiene un film de Fincher, un magnetismo presente desde el primer minuto hasta el último. Un factor curioso es la música, que en Perdida no es muy presente aunque cuando está presenta es escalofriante lo angustiosa que llega a ser. Es probablemente un elemento clave los flshbacks ya que  juega alterando lineas temporales de manera fluida y en ningún momento confusa.

Aunque se lleve todas las alabanzas que se merece, todo queda en un plano secundario si lo comparamos con el soberbio guión, que sin duda es el elemento más destacable. Consigue con un guión fácil y dinámico hasta trasladarnos de género. Nos confunde. Empezamos con una investigación policial, elemento común del thriller, pero progresivamente vemos que hay detrás de la máscara: sátira, provocación y una crítica al ser humano y su relación con la sociedad. Aunque focalizando en un matrimonio, sus relaciones con el mundo exterior y sus más oscuros secretos. Todo eso en un contexto actual y determinante en cualquier persona como es la crisis económica global.

En cuanto a las interpretaciones, cualquier actriz con una cara bonita podría reencarnar una chica perseguida por algunos chicos. Aunque la dificultad de este papel era el sinfín de emociones que tiene que interpretar. Pues Rosamund Pike lo resuelve con excelencia, consiguiendo que me vaya del cine sin saber que siento hacia ella debido a su belleza e inteligencia hipnótica. Por otra parte, Ben Affleck nos ha convencido que es un director y guionista más que competente. Y aunque no me guste especialmente como actor, puede que este sea uno de los papeles hechos para él: chico grande físicamente con una inexpresividad y pasotismo que pone nervioso hasta al espectador. Para destacar también unos personajes que encuentro claves en la película, como son Sela Ward y Missi Pyle que interpretan dos periodistas antagonistas pero que acaban tropezando con la misma piedra. Lo interesante es que nos hace reflexionar sobre la influencia que tiene el periodismo en nuestras vidas.  Por un lado, la entrevistadora que bajo una apariencia elegante quiere arrancar los secretos más ocultos de forma muy directa y, por el otro, una periodista que causa furor en la televisión debido a sus exclusivas, osadías e ideales. Por último, cabe destacar la actuación de Carrie Coon, Kim Dickens y Tyler Perry como la hermana de Nick,  la investigadora y el abogado del protagonista, respectivamente. Probablemente los únicos personajes que sabes por donde irán y con una gran dosis de humor, concretamente con Perry y su encuentro con un caso único.

Recomendación


Probablemente una de las mejores películas del año. Con angustia constante, imprevisibilidad y asombrosamente sorprendente dentro de lo previsible. Sin duda, casi dos horas y media pasan muy rápidas y vale la pena pasarlas en el cine, una sala oscura donde no sabes por donde salir.

Valoració/n: 8/10


martes, 7 de octubre de 2014

Joe

Ficha Técnica

Título: Joe
Título original: Joe
Año: 2014
Género: Drama
Duración: 117 min.
Idioma(s): inglés
País: Estados Unidos
DirecciónDavid Gordon Green
GuiónGary Hawkins (Novela: Larry Brown)
Reparto: Nicolas CageTye SheridanRonie Gene BlevinsGary PoulterAdriene MishlerBrian MaysAj Wilson McPhaulSue RockHeather KafkaBrenda Isaacs Booth
ProductoraWorldview Entertainment / Dreambridge Films / Muskat Filmed Properties

Sinopsi

Al Mississipi, al desert i pobre sud de Texas, els camins de dos peculiars personatges es creuen. Per una banda, en Gary és un jove de 15 anys amb problemas familiars greus que s’enfronta a un futur incert. Per altra banda, en Joe és un expresidiari solitari que ara s’encarrega de donar feina a un grup d’homes il·legalment. Per casualitat, els seus camins es creuen i comença a florir una connexió imperceptible que els farà replantejar-se les seves vides.

Crítica

Últimament m’he trobat amb una nova manera de fer cinema. No un gènere, ni un director ni un escenari concret sinó una nova manera de portar els temps de la pel·lícula per aconseguir un efecte fins ara desconegut. L’he anomenat lentitut hiperrealista. Em vaig trovar per primera vegada amb aquest fenomen a El hombre más buscado i va ser inèdit i molt cridaner. Parlo d’utilitzar la pausa, el silenci i el propi entorn per reflexar amb la máxima realitat posible els esdeveniments de la trama. En el cas anterior, aquests factors ens ajuden sens dubte a entendre la realitat del món de la investigación encara que no es el mateix cas que en aquesta. A Joe és el paisatge de Texas i la seva realitat humana la que ens ajuda a comprendre d’altra manera el que passa en aquella zona i els seus habitatns. Els indrets deserts, les llargues carreteres, les restes humanes abandonades i els propis texans i texanes ens fan empatitzar amb la pobresa, problemática i la existencia d’aquella gent.

De nou, és una entrega  que no té una trama espectacular i és sorprenentment plana encara que no és res inesperat. Reconec que tinc creuat al Nicolas Cage, mai m’ha agradat com encarna al protagonista victimista que sempre posa la mateixa cara inexpressiva senti el que sentí. Encara que haig d’admetre que aquí fa una interpretació més que acceptable i se li donen bé els papers de personatges villans o amb problemes. Extraordinàriament, haig de realçar la figura de Gary Poulter, ja que no interpreta, sinó que s’encarna a si mateix: ell és un alcohòlic vagabund amb un destí incert que va morir poc abans de l’estrena a un campamento on es reunia amb altres sense sostre víctima d’un càncer de pulmó.


És una pel·lícula que podría ser d’autor per la seva direcció, música i fotografia, encara que amb un protagonista inusual en aquest tipus de cinema.  Critica radicalment la societat americana: la falta de suport als estats no centralitzats i a la població que es troba al límit dels drets humans. Per altra banda, és més previsible del que s’espera un: hi trobem molt poques sorpreses i per això corre diverses vegades el risc de perdre gairebé tot l’interès de l’espectador. 

Recomanació

És molt recomanable pels amants del cinema independent, aquells acostumats a la lentitud, que busquen una bona trama i no temin l’angoixa emocional. Per altra banda, serà una pèrdua de temps per aquells seguidors del cinema comercial i dels films ràpids, fàcils i dinàmics.

Sinopsis

En el Mississipi, en el desierto y pobre sur de Texas, los caminos de dos peculiares personajes de cruzan. Por un lado, Gary es un joven de 15 años con problemas familiares graves que se enfrenta a un futuro incierto. Por el otro, Joe es un expresidiario  solitario que ahora se encarga de dar trabajo a un grupo de hombres ilegalmente. Por casualidad, sus caminos se cruzan y empieza a florecer una conexión imperceptible que les hará replantearse sus vidas.

Crítica

Últimamente me he encontrado con una nueva manera de hacer cine. No un género, ni un director ni un escenario concreto sino una nueva manera de llevar los tiempos de la película para conseguir un efecto hasta ahora desconocido. Lo he llamado lentitud hiperrealista. Me encontré con este fenómeno por primera vez en El hombre más buscado y para mi sorpresa fue inédito y muy muy llamativo. Hablo de utilizar la pausa, el silencio y el propio entorno para reflejar con la máxima realidad posible los acontecimientos de la trama. En el caso anterior, estos factores nos ayudan sin duda a entender la realidad del mundo de la investigación aunque no es el mismo caso que en esta película. En Joe es el paisaje de Texas y su realidad humana la que no ayuda a comprender de otra manera lo que ocurre en aquella zona y sus habitantes. Los parajes desiertos, las largas carreteras, los restos humanos abandonados y los propios tejanos y tejanas nos hacen empatizar con la pobreza, problemática y existencia de su gente.

De nuevo, es una entrega que no tiene una trama espectacular y es asombrosamente plana aunque no es nada inesperado. Reconozco que tengo cruzado a Nicolas Cage, nunca me ha gustado como encarna al protagonista victimista que siempre pone la misma cara inexpresiva sienta lo que sienta. Aunque tengo que admitir que hace una interpretación más que aceptable i se le dan bien los papeles de personajes villanos o con problemas. Sorprendentemente, tengo que realzar la figura de Gary Poulter, aunque en su caso no hablamos de un actor, pues no interpreta, sino que se encarna a sí mismo: él es un alcohólico vagabundo con destino incierto que murió al poco del entreno en un campamento donde se reunía  con otros sin techo víctima  de cáncer de pulmón.
Es una película que podría ser de autor por su dirección y fotografía, aunque con un protagonista inusual en este tipo de cine. Critica radicalmente a la sociedad americana: la falta de apoyo a les estados no centralizados y a la población que se encuentra al límite de los derechos humanos. Por otro lado, es más previsible de lo que cabía esperar: encontramos muy pocas sorpresas y por eso corre varias veces el riesgo de perder casi todo el interés del espectador.

Recomendación


Es muy recomendable para los amantes del cine independiente, aquellos acostumbrados a la lentitud, que buscan un buen drama y no teman la angustia emocional. Por otro lado, será una pérdida de tiempo para aquellos seguidores del cine comercial y los films rápidos, fáciles y dinámicos.

Valoració/n: 6/10