Traducción

domingo, 11 de enero de 2015

Birdman o (la inesperada virtud de la ignorancia)

Ficha Técnica

TítuloBirdman o (la inesperada virtud de la ignorancia) 
Título original
Birdman or (The Unexpected Virtue of the Ignorance)
Año: 2014
Género: Drama, Comedia
Duración: 118 min.
Idioma(s): Inglés
País: Estados Unidos
Dirección: Alejandro González Iñárritu
Guión: Alejandro González Iñárritu, Nicolás Giacobone, Alexander Dinelaris, Armando Bo
Música: Antonio Sánchez
Reparto: Michael Keaton, Emma Stone, Edward Norton, Zach Galifianakis, Naomi Watts,Andrea Riseborough, Amy Ryan, Merritt Wever, Joel Garland, Natalie Gold, Clark Middleton, Bill Camp, Teena Byrd, Anna Hardwick, Stefano Villabona
Productora: Fox Searchlight Pictures / Fox Searchlight Pictures / New Regency Pictures


Valoració/n: 9/10

Sinopsis

Un actor que ha tocado el cielo, metafórica y literalmente, en una carrera en Hollywood para recordar, se plantea un cambio de vida y afronta una obra en Broadway en un pequeño teatro que construye, dirige e interpreta.

Crítica

¿Es un pájaro? ¿Es un avión? No, es Michael Keaton haciendo el papel más brillante de su historia. Por fin, después de algunos papeles menores, Keaton nos deleita con no solo su renacimiento, sino también el del director de Amores Perros. El que fue Batman un día, nos deja ver su versatilidad de emociones y matices haciendo de cada diálogo un monólogo digno de admirar.

En este caso, González Iñárritu nos muestra las miserias del hombre mientras critica ferozmente la fama de Hollywood y las redes sociales. Nos deja ver que todos tenemos una vocecita interior que nos critica, nos reafirma o nos conduce a realizar ciertas acciones, un subconsciente en este caso representado por una gran voz en off, un personaje de su pasado cinematográfico que le pide volver a sus buenos tiempos. Es una película sobre el debate existencial entre saberse querido y frustrado o alcanzar la gloria a cualquier precio.


Y qué mejor que estar acompañado por un animalario digno de mencionar: un representante pacificador (Zach Galifianakis), una hija desconcertada (Emma Stone), una novia que exige su atención (Andrea Riseborough), un compañero de profesión demasiado acelerado (Edward Norton) y una actriz falta de cariño (Naomi Watts). Y qué mejor que ese animalario tenga sentido delante de una cámara insaciable que recorre las criptas del teatro como si fuéramos un visitante más de los vestuarios o en el propio escenario de cara al público como si fuésemos un artista más, con unos planos secuencias a recordar que dinamizan el film de principio a fin. Y qué mejor que estar acompañado de Antonio Sánchez que le pone sintonía al lúgubre andar por los pasillos tras el escenario, de Emmanuel Lubezki con una fotografía impecable de las calles de Nueva York y finalmente de 8 manos creativas y brillantemente coordinadas que dan vida a un guión de comedia sobria (Alejandro González Iñárritu, Nicolás Giacobone, Alexander Dinelaris y Armando Bo).

Un film de sueños y realidad, de deseos y decepciones, de ego, orgullo y compasión. Es sin duda una de las películas del año, con una interpretación sublime y como no, posible candidata a más de un premio merecido. Un film de humor negro y sobrio que combina a la perfección con el surrealismo y la fantasía hasta incomprensible. que hace de esta producción algo especial.

Recomendación

Es de aquellas películas planas en que puedes pensar que no pasa nada, no hay emoción, no hay acción ni sentido. Pues es precisamente este efecto el que hace de ella una obra maestra. Acomodaos, escuchad, mirad y disfrutad de una obra técnicamente impecable e interpretada a la perfección. Cruel, viva, ignorante, fantástica, especial. Imprescindible.




Sinopsi

Un actor ha tocat el cel, metafòricament i literal,  en una carrera a Hollywood per a recordar, es planteja un canvi de vida i s’enfronta, en un teatre a Broadway, a una obra que construeix, dirigeix i interpreta.

Crítica

És un ocell? És un avió? No, és en Michael Keaton fent el paper més brillant de la seva història. Per fi, després d’alguns papers menors, Keaton ens delecta amb no només el seu renaixement, sinó també el del director d’ Amors Perros. El que va ser Batman algun dia, ens deixa veure la seva versatilitat d’emocions i matisos fent de cada diàleg un monòleg digne d’admirar.

En aquest cas, González Iñárritu ens mostra les misèries de l’home mentre critica feroçment la fama de Hollywood i les xarxes socials. Ens deixa veure que tots tenim una veueta interior que ens critica, ens reafirma i ens condueix a realitzar certes accions, un subconscient en aquest cas representat per una gran veu en off: Birdman, un personatge del seu passat cinematogràfic que li demana tornar als seus bells temps. És una pel·lícula sobre el debat existencial entre sentir-se estimat i frustrat o assolir la glòria  a qualsevol preu.


I què millor que estar acompanyat per un animalari digne de mencionar: un representant pacificador (Zach Galifianakis), una filla desconcertada (Emma Stone), una xicota que exigeix atenció (Andrea Riseborough), un company de professió massa accelerat (Edward Norton) iy una actriu falta d’afecte (Naomi Watts). I què millor que aquest animalari tingui sentit davant d’una càmera insaciable que recorre les criptes del teatre com si fóssim un visitant més dels vestidors o al mateix escenari de cara al públic com si fóssim un artista més, amb uns plans seqüència a recordar que dinamitzen el film d’inici a fi. I què millor que estar acompanyat d’Antonio Sánchez que li posa la sintonia al lúgubre caminar pels passadissos darrere l’escenari, d’Emmanuel Lubezki amb una fotografia impecable dels carres de Nova York i finalment de 8 mans creatives i excel·lentment coordinades que donen vida a un guió de comèdia sòbria (Alejandro González Iñárritu, Nicolás Giacobone, Alexander Dinelaris y Armando Bo).

Un film de somnis i realitat, de desitjos i decepcions, d’ego, orgull i compassió. És sens dubte una de les pel·lícules de l’any, amb una interpretació sublim i com no, possible candidata a més d’un premi molt merescut. Un film d’humor negre i sobri que combina a la perfecció amb el surrealisme i la fantasia que pot ser fins i tot incomprensible, que fa d’aquesta producció una obra ben especial.


Recomanació

És d’aquelles pel·lícules planes en que pots pensar que no hi passa res, no hi ha emoció, ni acció ni sentit. Doncs és precisament aquest efecte el que fa d’ella una obra mestra. Acomodeu-vos, escolteu, mireu i gaudiu d’una producció tècnicament impecable i interpretada a la perfecció. Cruel, viva, ignorant, fantàstica, especial. Imprescindible.

viernes, 9 de enero de 2015

The Imitation Game



Ficha Técnica

Título: Descifrando Enigma 

Título originalThe Imitation Game
Año: 2014
Género: Drama, Thriller
Duración: 114 min.
Idioma(s): Inglés
País: Reino Unido
DirecciónMorten Tyldum
GuiónGraham Moore (Libro: Andrew Hodges)
Reparto: Benedict Cumberbatch, Keira Knightley, Mark Strong, Charles Dance, Matthew Goode, Matthew Beard, Allen Leech, Tuppence Middleton, Rory Kinnear, Tom Goodman-Hill, Hannah Flynn, Steven Waddington, Alex Lawther, Jack Bannon,James Northcote, Ancuta Breaban, Victoria Wicks
ProductoraThe Weinstein Company / Black Bear Pictures / Ampersand Pictures


Valoració/n: 8/10

Sinopsis

Alan Turing, un superdotado y excéntrico matemático, es contratado por el Servicio Secreto Británico para ayudar a descifrar la máquina Enigma nazi, la cual podría ser vinculante en una Segunda Guerra Mundial llena de mensajes encriptados e incertezas.

Crítica

Si en la última crítica hablaba de qué es un biopic y qué debe tener, The Imitation Game es sin duda un biopic ejemplar, a recordar y una clásica historia de amor. La vida criptográfica de Alan Turing tiene todos los elementos para que sea una de las producciones del año y así lo aprovecha su director Tyldum.

Turing es desconocido, relevante, complejo, aislado, sobrio y totalmente fascinante. Es la mezcla perfecta para que una película se convierta en obra maestra. Puede que al leer la biografía de Turing uno se piense que es un héroe nacional para los británicos o una eminencia en la historia del siglo XX. Desafortunadamente, no es así, de hecho todo lo contrario, hasta hace solo unos años. 
Si tienes una buena historia, un buen personaje y las ideas claras solo te hace falta El elemento, un actor que no solo se ponga en la piel del superdotado matemático sino que lo viva, que sufra sus contratiempos emocionales y nos transmita una gran lucha en una corta vida. Debes confiar ciegamente en él, sabiendo que de una historia pasable puede hacer un desastre o una película a recordar. Y es así como llegamos al indescriptible Benedict Cumberbatch.

Puede que sea un papel demasiado parecido al difícil sociópata Sherlock Holmes, al que cuesta olvidar, con una pizca de Sheldon Cooper. Pero la interpretación de Turing es deslumbrante. Sabiendo que encaja a la perfección en la tradición del cine británico (sobrio, aparentemente frío e impasible pero elegante), brilla en uno de los mejores papeles de su carrera. Puede que quede eclipsado en los próximos premios cinematográficos debido a la dura competencia que hay actualmente pero sería merecedor de alguno de ellos sin ninguna duda (o todos). Es difícil no dejar tan bien a un personaje que, al igual que a Holmes, es fascinante hasta verle pensar.

Un film de corto clásico, que no abusa de los flashbacks y se permite el lujo de prescindir de un extenso reparto, unos grandes exteriores y recursos y tópicos demasiado comunes. Es curioso como vemos pasar la guerra: se declara, hay algún bombardeo y ya vemos Londres en ruinas, como un gigante que arrasa con todo lo que vea dejando una implacable huella. Es todavía más sorprendente ver que es el contexto de la película pero que en ningún momento no vemos escenas bélicas destacables y se crea una constante sensación de distancia con lo que está pasando a solo un millar de kilómetros. Pero lo más extraño es que es más que acertado porque así fue: los mejores criptógrafos del país cerrados es una “fábrica de radios” intentando descifrar la terrible y aparentemente imposible Enigma nazi, tan lejos de las batallas como relevante su papel en ellas.

THE IMITATION GAME

Cumberbatch va acompañado de un reparto muy aceptable, destacando a una Keira Knightley que va creciendo película tras película y ya no es la joven y aparentemente inocente Elisabeth de Piratas del Caribe. A destacar también un gran guión acompañado de una banda sonora muy adecuada que ayuda todavía más a que podamos percibir cualquier matiz que Benedict nos quiera mostrar.

Por último, destacar que la película no es más que una historia de amor y muestra la tortura que es saberse diferente por motivos equivocados y como busca en la inteligencia y rechazo social la salvación para encontrar la paz interior, tranquilidad y relajación emocional que nunca encontró por culpa de una sociedad aparentemente avanzada pero con leyes que rebasan el limite de los Derechos humanos.

Recomendación

Creo que es un gran drama que debe verse para saber cómo un buen actor puede ser una película entera, aunque el tema no sea el más atrayente. De la misma manera, creo que no es apropiada para aquellos amantes de los films históricos ni bélicos. Y creo, sinceramente es sin duda el más importante, que es el homenaje a Turing que nunca ha tenido y que se merecía por la huella que sus cuarenta años de vida nos dejó, la dura lucha contra el tiempo y la contribución tan inimaginablemente enorme que hizo en la historia moderna y actual.


Sinopsi

Alan Turing, un superdotat  i excèntric matemàtic,  és contractat pel Servei Secret Britànic per ajudar a desxifrar la màquina Enigma nazi, el qual podria ser vinculant en una Segona Guerra Mundial repleta de missatges encriptats i incerteses.

Crítica

Si a l’última crítica parlava de què és un biopic i què ha de tenir, The Imitation Game és sens dubte un biopic exemplar, a recordar i una clàssica història d’amor. La vida criptogràfica d’Alan Turing té tots els elements perquè sigui una de les produccions de l’any i així ho ha aprofitat el director Morten Tyldum.

Turing és desconegut, rellevant, complex, aïllat, sobri i totalment fascinant. És la mescla perfecte perquè una pel·lícula es converteixi en una obra mestra. Pot ser que al llegir la biografia de Turing un es pensi que és un heroi nacional pels britànics o una eminència a la historia del segle XX. Desafortunadament, no és així, de fet tot el contrari, fins fa només uns anys.       
                                       
Si tens una bona història, un bon personatge i les idees clares només et fa falta L’element, un actor que no només es posi a la pell del superdotat matemàtic sinó que el visqui, que pateixi els seus contratemps emocional, sabent que d’una història passable pot fer-ne un desastre o una pel·lícula a recordar. I és així com arribem a l’indescriptible Benedict Cumberbatch.


Potser és un paper massa semblant al difícil sociòpata Sherlock Holmes al que costa oblidar junt amb un polsim de Sheldon Cooper. Però la interpretació d’en Turing és enlluernadora. Sabent que encaixa perfectament en la tradició del cine britànic (sobri, aparentment fred i impassible però elegant), brilla en un dels millors papers de la seva carrera. Potser queda eclipsat als pròxims premis cinematogràfics degut a causa de la dura competència que hi ha actualment però seria mereixedor d’algun d’ells sense dubte (o de tots). És difícil no deixar tan bé a un personatge que, a l’igual que en Holmes, és fascinant fins i tot veure’l pensar.

Un film de tall clàssic, que no abusa dels flashbacks i no es permet el luxe de prescindir d’un extens repartiment, uns grans exteriors i recursos i tòpics massa comuns. És curiós com veiem passar la guerra: es declara, hi ha algun bombardeig i ja veiem Londres en runes, com un gegant que arrasa amb tot el que veu deixant una implacable petjada. És encara més sorprenent veure que és el context que emmarca la nostra historia però que en cap moment no veiem escenes bèl·liques destacables i es crea una constant sensació de distància amb el que està passant a només un miler de quilòmetres. Però el més estrany és que està més que encertat perquè així va ser: els millors criptògrafs del país tancats a una “fàbrica de ràdios” intentant desxifrar la terrible i aparentment impossible Enigma nazi, tan lluny de les batalles com rellevant el seu paper en elles.


Cumberbatch va acompanyat d’un repartiment molt acceptable, destacant una Keira Knightley que va creixent pel·lícula rere pel·lícula i ja no és la jove i aparentment innocent Elizabeth de Pirates del Carib. A destacar també un gran guió acompanyat d’una banda sonora molt adequada que ajuda encara més a què puguem percebre i gaudir de tots aquells matisos que en Benedict ens vol mostrar.
Per últim, destacar que la producció no més que una història d’amor i mostra la tortura que és saber-se diferent per motius equivocats i com busca en la intel·ligència i rebuig social la salvació per trobar la pau interior, tranquil·litat i relaxació emocional que mai va trobar per culpa d’una societat aparentment avançada però amb unes lleis que depassen els límits dels Drets Humans.

Recomanació

Crec que és un gran drama que ha de ser vista per saber com un bon actor pot ser una pel·lícula sencera, encara que el tema i context no sigui el més atraient. De la mateixa manera, crec que no apropiat per aquells amants dels films històrics ni bèl·lics. I crec, sincerament és sens dubte el més important, que és l’homenatge a un Turing que mai ha tingut i que es mereixia per la petjada que els seus quaranta anys de vida ens van deixar, la dura lluita contra el temps i la contribució tan inimaginablement enorme que va fer en la història moderna i actual.



sábado, 3 de enero de 2015

Big Eyes


Ficha Técnica

Título: Big Eyes
Título originalBig Eyes
Año: 2014
Género: Drama
Duración: 106 min.
Idioma(s): Inglés
País: Estados Unidos
DirecciónTim Burton
GuiónScott Alexander, Larry Karaszewski
Reparto: Amy AdamsChristoph WaltzDanny HustonJason SchwartzmanKrysten Ritter,Terence StampHeather DoerksenEmily FondaJon PolitoSteven WiigEmily BruhnDavid MilchardElisabetta FantoneConnie Jo SechristJames Saito
ProductoraCoproducción Estados Unidos-España; Scott Free Productions / 20th Century Fox / Chernin Entertainment / Babieka / Volcano Films

Valoració/n: 7/10
Sinopsis

Un drama sobre el despertar de la pintora Margaret Keane, su increíble éxito en la década de 1950, i las dificultades legales posteriores que tuvo con su marido, que que se atribuyó sus obras en la década de 1960.

Crítica

Siempre me han interesado los biopics. Los biopics, o cinema biográfico, son obras de cine centradas en la biografía de un personaje que ha existido realmente. Lo que me parece realmente curioso de este tipo de obras son la preguntes previas que te haces al encontrarte tales películas. Se parecerá a la historia real y conocida? Quien y como encarnará el o la protagonista? Por éste y otros motivos, estos films siempre tienen un componente atractivo y  de expectación que les da vida. Y sin olvidar al riesgo a qué se somete el director y su equipo al aventurarse a tal hazaña. Es por ese riesgo que conlleva y el deseo de ver el acabado de una historia conocida la que me aventura a ver este tipo de películas desde otro punto de vista.


Es sabido que Tim Burton ya no es el director que fue en sus días, en las décadas de los 80 y 90, donde sus films deleitaban a cualquiera que quisiera recuperar su infancia o llenarla de un mundo gótico, rompedor y único. No sé si es que este magnífico director está siendo subestimado o malinterpretado, pero creo que todavía no somos capaces de valorar lo que este hombre está haciendo por el mundo del cine, por el arte. Aunque tenga sus más y sus menos, sus baches y desastres, sin duda debemos aprovechar este momento y agradecerle dando una oportunidad a cada una de las idees que sale de su peculiar mente. Y esta reflexión la extiendo a todas las directoras y directores que han llegado a tener cierto estatus y ahora “no están dando la talla”, a aquellas valientes nuevas generaciones y a aquellos que nunca han tenido la reputación que se merecían. Por todo eso y mucho más, muchas gracias.

Después de esta importante reflexión, vamos a lo que de veras interesa: Big Eyes. Tengo apuntar que vi la película con una subjetividad que no acostumbro, ya que son Tim Burton y Cristoph Waltz unos de mis artistas predilectos. Igualmente, creo que la historia que nos presenta es muy original y le saca un partido que aparentemente no tiene. Es la primera vez que no aparece Johnny Depp desde “Charlie y la fábrica chocolate”, las actuaciones están a cargo de Amy Adams y Cristoph Waltz que interpretan brillantemente al matrimonio Keane y son, a mi parecer, que hace que el film funcione. De una  manera increíble, consiguen que sintamos sus sensaciones y emociones de muy cerca. Por una parte, la ternura, nervios, agobia y creatividad de Margaret; por otra, las malas intenciones y afán de poder de Walter, aunque con una pizca de compasión hasta el punto de cogerle cariño.


Sin duda, Burton sigue fiel a su estilo característico y en este caso nos presenta la historia en un San Francisco y California llenons de luz y de color. El guión es fácil y ágil aunque quería destacar dos aspectos importantes: la fotografía impecable de Bruno Delbonnel, con una inusual claridad aunque no quiera transmitir los sentimientos correspondientes y evitando la oscuridad característica de las películas de época. Otro factor a tener en cuenta es la característica música de Danny Elfman, aliado incondicional del director que consigue mantener una harmonía perfecta entre música e imagen. A parte, cuenta con la colaboración de la encantadora Lana del Rey.

Por último, quería destacar el trabajo que hace con temas ya tratados, como el papel de la mujer en la sociedad, el derecho de autor y el fraude y calumnia, des de una perspectiva diferente. Evitando ponerse sensible y narrar detalladamente la relación entre les artistas, consigue que nos centremos de veras y vayamos al grano con el que realmente mueve la historia: el escondido papel de una mujer en una sociedad machista y no preparada para recibir a una gran artista.

Recomendación

No es sin duda una de las obras maestras de Burton pero creo que es un biopic interesante, con una historia curiosa y muy bien resuelta. Debemos darle una oportunidad, incluyendo aquellos que han perdido la fe en él. Puede que carezca de carisma y sentimiento pero es sin duda una manera muy correcta de afrontar una biografía de alguien que tuvo un papel más destacable de la que la mayoría cree.


Sinopsi

Un drama sobre el despertar de la pintora Margaret Keane, el seu fenomenal èxit en la dècada de 1950, i les dificultats legals posteriors que va tenir amb el seu marit, que es va atribuir els seus treballs en la dècada de 1960.

Crítica

Sempre m’han interessat els biopics. Els biopics, o cinema biogràfic, són obres de cine centrades en la biografia d’un personatge que ha existit realment. El que em sembla realment curiós d’aquest tipus d’obres són les preguntes prèvies que et fas al trobar-te amb aquestes pel·lícules. S’assemblarà a la història real i coneguda? Qui i com encarnarà el o la protagonista? Per aquest i altres motius, aquests films sempre tenen un component atractiu i d’expectació que els dóna vida. És per aquest risc que comporta i el desig de veure l’acabat d’una història coneguda la que m’aventura a veure aquest tipus de films des d’un altra punt de vista.

És sabut que en Tim Burton ja no és el director que va ser en els seus dies, a les dècades dels 80 i dels 90, on els seus contes i històries delectaven a qualsevol que vulgués recuperar la seva infància o omplir-la d’un món gòtic, trencador i únic. No sé si és que aquest magnífic director està sent subestimat o malinterpretat, però crec que encara no som capaços de valorar el que aquest home està fent pel món del cinema, per l’art. Encara que tingui els seus alts i baixos, fracassos i desastres, sens dubte hem d’aprofitar el moment que estem vivint i agrair-li donant-li una oportunitat a cada una de les idees que surt de la seva peculiar ment. I aquesta reflexió l’extenc a totes a aquelles directores i  directors que han arribat a tenir cert estatus i ara “no estan donant la talla”, a aquelles noves i valents generacions i a aquells que mai han tingut la reputació que es mereixien. Per tot això i molt més, moltes gràcies.

Després d’aquesta important reflexió, anem al que de veritat és interessant: Big Eyes. Haig d’afegir que vaig veure la pel·lícula amb una certa subjectivitat que no acostumo, ja que en Tim Burton i en Cristoph Waltz són uns dels meus artistes predilectes. Igualment, crec que la història que ens presenta és molt original i li treu un partit que aparentment no té. És la primera vegada que no apareix en Johnny Depp des de Charlie i la fàbrica de xocolata, les actuacions estan a càrrec de l’Amy Adams i en Cristoph Waltz que interpreten brillantment el matrimoni Keane i són, jo crec, el que fa que el film funcioni. D’una manera increïble, aconsegueixen que sentim les seves sensacions i emocions de molt aprop. Per una part, la tendresa, nervis, aclaparament i creativitat de la Margaret; per l’altre, les males intencions i afany de poder del Walter, encara que amb un polsim de compassió fins al punt d’agafar-li afecte.


Sens dubte, en Burton segueix fidel al seu estil característic i en aquest cas ens presenta la història en un San Francisco i Califòrnia plens de llum i de color. El guió és fàcil i àgil encara que voldria destacar dos aspectes importants: la fotografia impecable d’en Bruno Delbonnel, amb una inusual claritat encara que no vulgui transmetre els sentiments corresponents i evitant la foscor característica de les pel·lícules d’època.  Un altre factor a tenir en compte és la característica música d’en Danny Elfman, aliat incondicional del director que aconseguir mantenir una harmonia perfecte entre la música i imatge. A més, compta amb la col·laboracoó de l’encisadora Lana del Rey.

Per últim, voldria destacar la feina que fa amb temes ja tractats, com el paper de la dona en la societat del moment, els drets d’autor i el frau i calumnia, des d’una perspectiva ben diferent. Evitant posar-se sensible i caure en la temptació de narrar detalladament la relació entre els artistes, aconsegueix que ens centrem de veritat i anem al gra amb el que realment mou la història: l’amagat rol d’una dona en una societat masclista i no preparada per a rebre una gran artista.

Recomanació

No és sens dubte una de les obres mestres d’en Burton però crec que és un biopic interessant, amb una història curiosa i molt ben resolta. Hem de donar-li una oportunitat, incloent-hi aquells que han perdut la fe en ell. Pot ser que estigui faltada de carisma i sentiment però és sens dubte una manera molt correcta de fer front a una biografia d’algú que va tenir un paper més destacable del que la majoria creu.